Cultura

Al nostre centre, el curs 2011-2012 han participat 166 alumnes per a la XIIIa edició de premis Sambori.

El text guanyador dels premis Sambori en batxillerat ha estat: "Un somni per a la vida" de l'alumna Mireia Fuentes de 1r de Batxiller, a nivell de Comarca.

UN SOMNI PER A LA VIDA 

Després d’aquell dia tan dur per les terres alacantines, on m’ho jugava tot a una competició per poder classificar-me per al campionat d’Espanya, l’única cosa que volia era el recolzament  d’aquells que m’estimen, degut a què en aquell dia tan important per a mi on havia de donar-ho tot per a traure els resultats adients, la qual cosa no va succeir i les proves no em varen eixir com jo esperava  em vaig vindre a baix, vaig enfonsar-me en un món on cada pensament que passava per la meua ment es convertia en una cosa negativa, tot allò que m’envoltava no aportava res positiu a la meua vida.

Vaig arribar al punt de plantejar-me si vertaderament estava fent el correcte, dedicar-me a la natació era el que realment volia? Fins a quin punt podria arribar? Què és el que m’aporta realment aquest esport?. Constantment em faig aquestes preguntes, però, cap d’aquestes té ninguna resposta.

Dia i nit tenia al meu entrenador darrere meua, intentava mentalitzar-me que tot el món amb esforç i constància pot aconseguir totes aquelles metes o somnis que mai abans havien pogut fer. Jo, Laura, com no, seguia atrapada en aquell forat. Tot el món, a l’escola, els amics, la família, l’entrenador, el club de natació..totes i cada una d’aquestes personetes varen posar el seu granet d’arròs per poder traure’m d’aquell món tan pessimista, però no va tindre cap èxit tot l’esforç que feren. Tanta feina per a res.

Després d’estar durant algunes setmanes tancada a casa, vaig rebre una telefonada que mai m’havia esperat. Era ell, aquell xic del meu club de natació, corpulent i musculat amb cada detall del cos marcat de tant d’exercici, una magnífica i gran persona, en resum, un home (“de los pies a la cabeza”).

Ara si, ell va ser qui despertà en mi l’ànima i l’esperit de seguir endavant, de seguir lluitant per aconseguir millorar les meues marques personals.

De colp i repent, el dia a dia va canviar, ara tot era diferent, ja tenia unes altres expectatives de la vida i em vaig tornar més optimista, ja no estava tancada en aquella cova aïllada de tots, ara lluitava per tot el que volia.

A poc a poc, vaig anar recuperant els temps perdut, havia d’entrenar dia i nit, encara que era molt dur, però des de ben menudeta m’han ensenyat que, “ tot esforç, té la seua recompensa” i això era el que jo volia, la meua recompensa per tot el que havia estat patint durant un llarg any d’entrenaments inacabables..

Carles era el meu punt de recolçament, era qui m’ajudava diàriament a suportar tota la pressió que portava al damunt, ell es va convertit en la raó per la qual jo no faltava a cap entrenament. Mai es cansava, sempre estava al meu costat per ensenyar-me i fer que millorara.

Aquest fet feu que la relació que teniem abans es convertira en una relació més pròxima. Començarem a parlar més continuament, vam quedar alguna vegada fora de l’horari dels entrenaments..etc.

El nou vincle que haviem establit cada vegada va anar a més, fins arribar al punt de començar una relació. Una relació que era criticada per la majoria de persones, degut a la diferencia d’edat.

 Ell comptava amb vint-i-tres anys i jo tan sols amb setze, és a dir ens portàvem set anys. Aquest fet ens va afectar un poc al principi, però quan dos persones s’estimen no importa el que diguen els demés.

Ara bé, la situació més complicada era donar el següent pas, fer sabedors d’aquesta relació als pares. Personalment anava amb una mica de por pel que em podien dir, per si em prohibien tornar-lo a veure, simplement pel fet de ser major d’edat i jo no.

Quan vaig arribar a casa, vaig fer que tots s’assegueren  per comunicar-’ho. Tot va anar amb normalitat, millor del que m’esperava, s’ho varen prendre amb tanta naturalesa que em sorprengueren i tot. Va ser un alleugeriment saber que podia comptar amb ells per al que nessecitara.

A mesura que va anar passant el temps cada vegada estàvem més agust i millor, però, arribà aquell fastigós dia, on així de sobte va canviar tot. Vaig començar a aclaparar-me, sols feia que pensar en el futur, i l’única cosa que veia, era que un jove de 23 anys amb una joveneta de 16 no anaven anar a parar a cap lloc.

Una xiqueta sense experiència sols vol viure la vida, gaudir amb els amics, acabar uns estudis i plantejar-se la carrera que voldria fer posteriorment, i un jove com aquest ja amb carrera feta i tot solucionat sols voldria començar a tindre una relació estable per a en un futur no molt llunyà formar una família, compartir vivenda..etc. Així que, va arribar l’hora de separar aquests dos camins.

Aquest succés va proporcionar un distanciament entre nosaltres, vam estar durant un mes sense veure’ns, sols parlàvem una mica. Ens sentíem incapaços de mantindre una conversa. Arribarem al punt de no acudir cap dels dos als entrenaments, per por a trobar-nos.

Ja no suportava més aquesta situació, així que vaig decidir fer-li front al problema, vaig afrontar la veritat..i és que quan dos persones s’estimen dona igual el que se te pose al davant, perquè a poc a poc vas superant cada obstacle que et trobes al camí. I Això mateix és el que vam fer nosaltres dos, superar aquest xicotet plantejament de la vida que s’ havíem fet, viure el dia a dia i no pensar en el futur, que la vida vinga com vulga que els dos estem i estarem  preparats per a viure-la i disfrutar-la al màxim.

Després d’aquell mes de sofriment, tot va tornar a ser com abans, ens veiem cada cap de setmana, ell em recollia amb el cotxe, anàvem a sopar junts, berenàvem, gaudíem de la companyia, intimàvem, dormíem..

I ara si, ara si que es podia dir que tot anava perfecte, com sempre havíem esperat, la relació cada vegada era millor.

Ara no havíem de pensar en la relació, si no en la pròxima competició que es celebrava en poc menys d’un mes al poble on habitàvem, Bétera.

El dia més esperat ja havia arribat, ara si que havia d’eixir tot bé perquè era l’última oportunitat per poder classificar-se. Estàvem ja tots preparats en els nostres llocs, cadascú utilitzava el mètode més adient per a concentrar-se i ens mentalitzàvem els uns als altres. Sempre comptàvem amb el nostre entrenador, una gran figura per a tots nosaltres.

Tota nerviosa vaig pujar al trampolí, vaig pensar que era el meu somni anar al campionat d’Espanya que seria celebrat el pròxim mes de Març a les illes Canaries, així que vaig exprimir al màxim totes les meues forces i vaig nedar tan ràpid com mai ho havia fet abans, i per fi, vaig aconseguir aquell somni que tant de temps portava al darrere sense poder-lo haver fet realitat.

Ara la meua vida ja era tota perfecta, tenia tot el que volia, una família que m’estima, uns amics amb els que gaudir, un somni pel que lluitar i una relació que mai no havia pogut anar tan be com ara..

Al campionat tot va anar com m’esperava. Una vegada més, he pogut observar que tot esforç té la seua recompensa, per fi, després de tot el treball que havia fet durant tota la temporada, s’havien vist plasmats els meus grans resultats proclamant-me campiona d’Espanya amb la modalitat que mes m’agrada, braça. Tot podia haver anar molt millor, però el nivell que hi havia era massa alt.. (No per aquesta raó vaig deixar de seguir classificant-me per als propers campionats, ja que me n’he adonat de que puc aconseguir tot allò que em plantege.)

                                                                                                                   Mireia Fuentes.

HEROÏNA

        Ja no me crec els teus besos. Ja no t’estime com abans. T’has anat per no tornar. Vine en un dia de primavera quan ja haja oblidat els teus cedés, quan sople vent de Llevant i els engronsadors deixen d’esmussar per aquells xiquets que els han abandonat. Aquells xiquets que ara corren darrere d’aquella pilota que es va enfonsar en universos  paral·lels.

        La cafetera xiuxiueja segons el so de les agulles del rellotge. Els croissants encara estan calents però ja no són tan bons com quan els feia la tia Encarna. El telèfon sona, és el teu germà, no contestaré. Aquest matí no m’apeteix reclinar les seues invitacions per dinar. Seguirà sonant fins que bote el contestador i es pense que encara sóc al llit. Aquell llit que ens abraçava cada vesprada de diumenge quan les nostres espatlles ja no podien suportar més el pes d’un cap de setmana ple de treball. La nit és esgotadora. El nostre ofici ho era. Hi ha vegades que el cos ja no aguanta més esforç.

        Una llum verda, una llum blava, es reflecta sobre els pits turgents d’una nova ballarina. No parla l’idioma, però pareix no importar-li no entendre el que li diuen. Ben pensat, resulta millor no escoltar les peticions dels fastigosos que freqüenten el club. Resulta patètic sentir-los demanant allò que no s’atreveixen a fer a casa. Inclinacions sadomasoquistes que deixen entreveure la seua impotència viril. Llenceria fina que duplica el salari mínim, la qual han furtat a les seues mullers per posar-se-la ells mateixa. Frustrats homes de negocis convertits en putetes barates.

        Em despulle i deixe caure junt al sostenidor tots aquells records pertanyents al món que, amb dolor i melancolia, intente deixar enrere. El cafè calent crema els meus dits. Em llepe els llavis tallats pel fred. En esta ciutat la gelor es nota més. Enyore aquella llar on la xemeneia estava sempre a punt.

        Em sent estupida quan recorde els calfreds que em produïen les teues mans, com s’accelerava el meu cos si t’olorava. El que abans era una muntanya russa ara no és més que un tobogan del parc. I intente recordar quan va ser el moment en què tot va canviar, quan vaig deixar de sentir per tu el que mai havia sentit per ningú. Pense que no va ocórrer com a les pel·lícules, que el temps no es va detindre, que no em vaig quedar parada enmig d’un pas de zebra i que tampoc em vaig ensorrar. Simplement se’m va caure aquella careta que anomenen amor. Tu, que ho havies sigut tot, i ara no eres res.

         Recorde com tot va començar. Jo era a penes una xiqueta de quinze anys amb tota la vida per davant. No era bona estudiant però tampoc m’havien dit que calia ser-ho. A casa les coses estaven complicades. Els meus pares, a punt de divorciar-se, només es preocupaven per tirar-se caixes d’antidepressius com si es tractaren de bombes radioactives que infecten l’ambient.  A mi m’agradava dibuixar i es pot dir que era l’únic que feia.

         Es vàrem conèixer un matí solejat. La platja, la sal impregnada als llavis. Asseguda a la sorra vaig començar a traçar el paisatge que tenia al davant, preciós cel que es fonia amb la mar. Et vares acostar. Tens hora? Ho sent, no acostume a dur rellotge. Vaig continuar creant ones que es trencaven contra unes roques aparentment enutjades. Però tu no et mogueres i m’acompanyares durant una estona. No et vaig dir res. Prompte em parlares dels dies de platja que passaves junt als teus avis, quan et quedaves paralitzat observant la força de la mar. Malgrat el teu aspecte semblaves sincer. Vine-te’n, estic amb uns amics unes quantes tovalles més enllà. Jo em vaig negar, què bogeria era eixa? Però tu insistires, insistires tant que vaig acabar acompanyant-te cada matí, cada vesprada i cada nit. Fores aquella mel que no sabia que existia, que no sabia que buscava  i que acabí necessitant.

         Dos primers anys, el paradís a les meues mans. No existia res millor. L’escola l’havia deixat. Als meus pares també. Ja no tenia a ningú a qui sentir cridar. Ingènua de mi...

        Al principi em quedava sempre al teu pis durant el dia. Dormir, llegir i dibuixar. Alguna vegada t’ordenava el saló. Plegava la roba i netejava els cristalls. I esperava, esperava a què tornares a casa, i acabava dormida al sofà perquè tu sempre tornaves tard. Després em compensaves amb besos, abraçades i carícies que jo rebia com aigua de maig. Estava fascinada per tu.         

         Passat els dos primers anys, comencí a treballar amb tu. Per fi vaig descobrir a què et dedicaves exactament. Bar de copes em deies... Cambreres de pits grans i voluptuosos que es deixaven magrejar pels clients, vigilants que supervisaven cada pas de les xiques al local, sons de inhalacions sobre la barra, pastilles blaves que entraven en efervescència dins dels cubates, ballarines refregant-se sobre la barra de stripers, diners que s’introduïen dins dels seus tangues...

         Encetí la meua vida laboral servint copes. La clientela era exclusivament masculina, com l’ambient bé ho mereixia. Tu m’observaves des dels racons del club, xarraves amb tot el món. Sovint intercanviaves diners per bossetes de plàstic que amagaven tota mena de substàncies il·legals, per tu passaven molts diners i tractes de dubtosa honorabilitat. Em somreies, era la teua manera de dir-me que no em preocupara, que açò era el dia a dia, que res ens podia passar. I de tant intentar creure les teues paraules, vaig acabar fent-les pròpies.

         I caiguí, jo també caiguí. Vaig ser la principal consumidora del teu producte estrella, l’heroïna. La preníem junts de totes les maneres: inhalada, cremada, fumada, injectada... Tot per a aconseguir aquella pau, aquell estat de benestar incorruptible. Se fèiem mal, un a l’altre, i ella a nosaltres. Discussions, ferides, robatoris, crits, més crits. El que guanyaves amb els teus negocis al bar no era suficient, cada vegada necessitàvem més i més. Vaig deixar les copes i em vaig unir al grup de ballarines. Mai m’havia sentit tan bruta. Homes als que se’ls dilataven les pupil·les quan em veien passar, bavosos que no entenien un no; quatre xavos per sacrificar la meua essència de dona, els meus principis i vendre’ls sempre al millor postor. Bé sabut era per tots al club que si ballaves com tocava tenies assegurat l’acompanyant per a la nit;  totes es mataven per eixe sou extra mentre jo resava en cada torn per no eixir elegida. Si era triada no podia negar-me, així ho especificava la lletra xicoteta del meu contracte. No recorde experiències amb plors tan amargs a la fi de la jornada.

          Ella, qui em feia oblidar la vida que havia escollit sense a penes prendre consciència. Ella, qui m’enganxava i feia de mi el que volia. Ella, qui t’havia enamorat i ara ho intentava amb mi. Ella, verí blanc; ella, verí d’ales negres, pura dependència. No trobaries mai ningú com ella.

         El meu cor per fi s’ha despertat. És un nou dia. La llum que s’aboca entre les persianes serà la meua guia. Trencaré en tot, em desfaré d’ella.  Mai més tornaré a provar-la. A tu també t’he de dir adéu. has marcat un abans i un després a la meua vida, ara sóc tan forta gràcies a tu. No, ja no t’estime. Algun dia ens retrobàrem, però abans de tornar a veure’t necessite sanar-me per complet. Ser aquella persona en la que no vaig poder convertir-me. Viuré noves experiències, coneixeré gent en nous ambients, tal vegada reprenga els estudis; però ha de ser lluny de tu. He parlat en ma mare i tornaré al poble, és l’únic lloc on puc trobar la tranquil·litat que havia perdut.

         Si vols saber alguna cosa de mi, contacta amb el teu germà, m’ha promès que respectarà les normes que he establert. Però per favor, no em busques. És millor per als dos.

         He replegat tota la roba que tenia als armaris, el raspall de dents i la pinta. Espere que no t’importe que m’haja quedat el penjoll que em regalares en aquell viatje a Eivissa.

Et mane un bes,

Marina.

Per Mar Carreres